en este blog se habla de:
amigues i amics
(6)
amore
(14)
año del dragón
(2)
cals orfes
(1)
Can Boix
(20)
con-fluencias
(3)
correo ordinario y/o certificado
(4)
crónica social
(43)
desitjos
(17)
detalles
(9)
el plaer exquisit de gaudir dels viatges d'uns altres
(28)
esme
(3)
flors i fulletes
(10)
franqueo pagado
(27)
icr escriu
(2)
icr_2010
(26)
imágenes
(55)
joyas
(20)
koyages
(4)
letras
(8)
libros
(24)
meta
(3)
MJAH
(11)
música ilustrada
(16)
pensamiento
(6)
Poesía
(121)
relats conjunts
(7)
siempre falta
(6)
Universo 89/90
(10)
viajes
(13)
miércoles, 24 de febrero de 2010
Sovint, l'escriptor dóna per enllestit el text sense acabar-ho de tenir clar. El lector, en canvi, té molt clar que el text fineix perquè no hi ha més pàgines. Pot estar-hi més o menys d'acord, però allò és el final per al lector. Quan acabem de llegir un llibre i el tanquem, durant uns segons o uns minuts ens deixem portar pel record de la lectura. Sabem que a partir d'aquell moment som el que som més la nova lectura que ens ha marcat. Ho sabem de manera segura per bé que indeterminada, perquè si una cosa té el negoci de l'art és etereïtat. Els minuts de silenci que dediquem a la lectura que ens ha agradat, també expressen de manera inconscient la nostra solidaritat amb l'autor que diu que ja no n'hi ha més, que li sembla que allò ja s'ha acabat.
La matèria de l'esperit.
Jaume Cabré.
Proa, 2005
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario