Per als RELATS CONJUNTS del 15.06.2012,
Keith Haring, Artista i activista social, 1958-1990, Estats Units
fora de termini,
(però com que fins al setembre no n'hi ha més...)
Maig ha estat calorós i juny ha explotat.
Al meu damunt, una manta groga, una catifa de flors d'acàcia, les mateixes que puntegen aquests grossos arbres que m'adornen i que refresquen l'espera dels "autobusuaris" que tornen a les seves cases. I aquesta catifa és com a sorra de dunes en desert, mai quieta, mai estable: ara un montonet derrocat s'acumula en un plec meu, ara s'estén i em colga amb suavitat de seda, ara em despulla i em deixa nuet.
En l'afluent meu que mira a Catalunya, arbres de arracades vermelles prèvies al seu vestit verd agiten els seus penjolls i em cedeixen algunes de les seues boletes, llavors o flors, ningú no m'aclareix la seva diferència.
Els lilàs, morats abans de verds, despleguen les seues sangtraïdes campanetes en cascada, tacant els meus horitzons d'edificis i cases altes.
Entre dos col·legis de capellans, un arbre de calzes fúcsia, amb espurnetes verdes aquí i allà, que ocuparan de seguida totes les branques, em saluda amb la mà.
És juny, i ja s'apropa l'estiu. Algun taronger amarg encara exhibeix les seues fruites al costat de les seues flors noves. Flaira molt bé, però les seues branques són apegaloses i molestes.
Ajupides, pel voltant, les tanques de boix estan verdes, i els baladres prometen rosa, blanc i granat, i els rosers de fortes espines comencen a despertar-se.
Caigut, al fons, un esborrall blau va pel terra: fa olor de mar i és mariner. És major i el volen soterrar. No l'aixequen, ni deixen fer-ho.
Només unes línies negres delimiten els meus esquemes. Les petjades/passes de la gent donant voltes a la seua sínia, cadascun la seua, capritxosa i governanta.
Em dic Blasco Ibáñez i tinc ànima de jardí. La meua història és d'estudiants, malalts i viatgers. El tracte que em donen és d'Avinguda, encara que també sóc un Passeig, el de València al Mar. Però aquest nom no m'agrada, em sap a sang, la del barri del Cabanyal, al que arribe des de Vivers. I estic quiet, però em moc.
En l'afluent meu que mira a Catalunya, arbres de arracades vermelles prèvies al seu vestit verd agiten els seus penjolls i em cedeixen algunes de les seues boletes, llavors o flors, ningú no m'aclareix la seva diferència.
Els lilàs, morats abans de verds, despleguen les seues sangtraïdes campanetes en cascada, tacant els meus horitzons d'edificis i cases altes.
Entre dos col·legis de capellans, un arbre de calzes fúcsia, amb espurnetes verdes aquí i allà, que ocuparan de seguida totes les branques, em saluda amb la mà.
És juny, i ja s'apropa l'estiu. Algun taronger amarg encara exhibeix les seues fruites al costat de les seues flors noves. Flaira molt bé, però les seues branques són apegaloses i molestes.
Ajupides, pel voltant, les tanques de boix estan verdes, i els baladres prometen rosa, blanc i granat, i els rosers de fortes espines comencen a despertar-se.
Caigut, al fons, un esborrall blau va pel terra: fa olor de mar i és mariner. És major i el volen soterrar. No l'aixequen, ni deixen fer-ho.
Només unes línies negres delimiten els meus esquemes. Les petjades/passes de la gent donant voltes a la seua sínia, cadascun la seua, capritxosa i governanta.
Em dic Blasco Ibáñez i tinc ànima de jardí. La meua història és d'estudiants, malalts i viatgers. El tracte que em donen és d'Avinguda, encara que també sóc un Passeig, el de València al Mar. Però aquest nom no m'agrada, em sap a sang, la del barri del Cabanyal, al que arribe des de Vivers. I estic quiet, però em moc.
M'encanta cavaliere!!! ja m'hi veia asseguda en un banc, amb la marinada de la vesprada!!
ResponderEliminarPero cuidadín, que Rita no descansa, amiga...
EliminarUn Sorolla en paraules i d'ambient urbà...
ResponderEliminarque n'és vosté, de exagerada!
EliminarT'he descobert el relat tard, cavaliere, però paga la pena de passar! Un plaer!
ResponderEliminargràcies, zel, el plaer és meu!
Eliminar