No és a la nit sinó al capvespre,
a l'hora blava, quan deu mil ocells
a la renglera d'un cable elèctric
es posen d'acord i aguanten l'alè,
apreten les ales i se'ls dispara
el batec, la sang de les potes els bull
i calculen quants nusos té el vent,
com si fos el primer cop, com si fos
el darrer, i es repeteixen per dins
som
a punt
a punt
a punt
de travessar el cel i creuar el continent.
La força de l'impuls
reverbera el fil elèctric,
fa abaixar
per uns segons
la intensitat
de les bombetes.
Ningú
entén el per què.
Anna Gual, L'ésser solar, Lleonard Muntaner, 2013, pàgina 17
Molt potent la poeta, molt encertat el poema, senzillament perfecte la fotografia i la flor!
ResponderEliminarSi és güena, la Gual, sí, una "recomanà" de l'altra Anna, la de les meravelles...
ResponderEliminarPoema i foto precioses, això no cal dir-ho!
ResponderEliminar