Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Els humans es queden a fora. Han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa. Plou: es posen a córrer. Esperen els déus i tanmateix no veuen els ulls dels animals que els miren. No senten el nostre silenci que els escolta. Tancats en la seva raó, la majoria no superaran mai la desraó, si no és al preu d’una il·luminació que els deixarà embogits i exsangües. El que tenen a les mans els absorbeix i, quan no hi tenen res, se les posen a la cara i ploren. Són així.
(Wajdi Mouawad, ÀNIMA
Traducció d'Anna Casassas Figueras
Edicions del Periscopi, 2014
pàg. 115)
El record d'aquest llibre encara m'omple de llàgrimes... i segurament no són només per la crua i dura història que s'hi explica, si nó precisament per fragments com aquest, tan ben escollit.
ResponderEliminarTristesa literària em va dir qui me'l va recomanar, però a mi em sembla ben real...
Gràcies cavaliere!
una "animalada" de llibre, per la veu dels narradors i les vives del humans que hi surten, i entren, i mosseguen, i ploren i fan plorar...
Eliminar...i fan que et mires en teu l'espill i recordes i plores.
ResponderEliminar