Fes-me petit.

Els velluters, amb els velluts sempre a mig fer.

El que amassa els turons i els ve pujar com un pa.

El montsuredor, que disposa uns territoris que s’estiren i s’arronsen, constantment variables, i que tan aviat són una escorça d’arbre com un rengle de serralades.

Els bobilers, que tornegen pels turons les corbes de nivell.

L’avallalçador, que agafa les valls i n’estira la terra amunt fins que moren en punxa.

La terra mateixa que s’alça, tan amarada amb crescuda d’arbres i rius que s’esllavissa i romp.

L’arboç i el seu ofici.

L’enretaulat, dret en els ressalts de les motllures, el cap ratxós tot al vol, flanquejat per l’iconòfil i l’iconoclasta.

L’arbrer, que és capaç de fer arbres com els arbres.

L’arboricultor i el ventallaire, que disposen els arbres en funció de l’efecte sonor que en volen obtenir.

La roca xisclanera, en dies allevantats, on els pastors antigament endevinaven les respostes.

La paraula Montllorer, que és paraula soniflairant.

El Comanegre, que és muntanya amb un feix de llenya a l’esquena.

La paraula Stromboli, que és paraula garbitana perquè viu a garbí.

La paraula ‘onatge’, que si la podem fondejar és gràcies a la solidesa del fons marí.

Les paraules bisonants, que són batudes pels vents oposats.

L’emmarca-sons, que diu les paraules amb un full d’or amagat sota la llengua.

L’obredador, amb les eines d’obredar.

El pensamenter, amb una aurèola groga encesa a la nuca.

El capvesprer, a la ratlla del cel, amb el dia fet brasa.

L’interdisciplinarista, que mai hi confon les disciplines tradicionals.

L’arquer, que carrega els pinzells de pintura i els tira tan lluny com pot.

Els trementinaires, amb els colors untuosos als dits.

El pastor de paraules.

El creador de set.

El color, que li demana al pigment: Fes-me petit.

(Perejaume, Pagèsiques, pàgines 116-117)