Els velluters, amb els
velluts sempre a mig fer.
El que amassa els
turons i els ve pujar com un pa.
El montsuredor, que
disposa uns territoris que s’estiren i s’arronsen, constantment variables, i
que tan aviat són una escorça d’arbre com un rengle de serralades.
Els bobilers, que
tornegen pels turons les corbes de nivell.
L’avallalçador, que
agafa les valls i n’estira la terra amunt fins que moren en punxa.
La terra mateixa que s’alça,
tan amarada amb crescuda d’arbres i rius que s’esllavissa i romp.
L’arboç i el seu
ofici.
L’enretaulat, dret en
els ressalts de les motllures, el cap ratxós tot al vol, flanquejat per
l’iconòfil i l’iconoclasta.
L’arbrer, que és capaç
de fer arbres com els arbres.
L’arboricultor i el
ventallaire, que disposen els arbres en funció de l’efecte sonor que en volen
obtenir.
La roca xisclanera, en
dies allevantats, on els pastors antigament endevinaven les respostes.
La paraula Montllorer,
que és paraula soniflairant.
El Comanegre, que és
muntanya amb un feix de llenya a l’esquena.
La paraula Stromboli,
que és paraula garbitana perquè viu a garbí.
La paraula ‘onatge’,
que si la podem fondejar és gràcies a la solidesa del fons marí.
Les paraules
bisonants, que són batudes pels vents oposats.
L’emmarca-sons, que
diu les paraules amb un full d’or amagat sota la llengua.
L’obredador, amb les
eines d’obredar.
El pensamenter, amb
una aurèola groga encesa a la nuca.
El capvesprer, a la
ratlla del cel, amb el dia fet brasa.
L’interdisciplinarista,
que mai hi confon les disciplines tradicionals.
L’arquer, que carrega
els pinzells de pintura i els tira tan lluny com pot.
Els trementinaires,
amb els colors untuosos als dits.
El pastor de paraules.
El creador de set.
El color, que li
demana al pigment: Fes-me petit.
(Perejaume, Pagèsiques, pàgines 116-117)
Gràcies cavaliere, encara més ganes per aquest encara pendent!
ResponderEliminarno t'arrepentiràs, t'ho juro!
Eliminar