Forgotten sunglasses (relats conjunts)

Trio amb cura la roba que avui em posaré. Vaig al bany, em dutxo a poc a poc i m'afaito. Acompanyo el meu desdejuni amb drogues i amb les notícies de la tele. Em col·loco la música en les orelles directament. En pujar al bus, tant de bo tingui lloc per asseure'm i poder llegir.

Dues hores cada matí per evitar l'angoixa. Intentar no pensar en el que vindrà en les properes hores.

Respirar profund. Contar fins a deu uns quants milers de vegades al llarg del dia. Respirar profund. Pensar que s'acabarà la setmana de seguida. Que demà ja és divendres i tindré dos dies de descans. Respirar profund. Procurar no dir el que penso. Respirar profund. Que no se m'escapin les blasfèmies davant de qui no toca. Respirar profund. Els núvols segueixen en el cel, i gràcies, perquè podria caure aquesta manta grisa sobre el meu cap. Respirar profund.

Evitar l'angoixa.

Trio amb cura el que conto i a qui. Les notícies se succeeixen. Agafo el primer el telèfon per no haver de sentir els companys. Prefereixo treballar. Respirar profund. Evitar l'angoixa. Posar la cara del treball, fins a dos quarts de vuit. Evitar l'angoixa. Respirar profund. Somriure. Demà és divendres.

No sóc dos, però. Sóc només un. Amb dues veus, però. Sobreviure.

Surto corrent. La meva taquilla és la platja on deixo les ulleres i els ulls de treballar.

La meva esquena, cada vegada més petita, és l'única cosa que vull que vegin de mi després de dos quarts de vuit.

Bus, música, llibre, tant de bo un poc de lluna...

La meua llar. Torno a dutxar-me. El somriure del treball només se'n va amb aigua, molta aigua. Pel clavegueram. Que trigui a arribar el dilluns. Respirar profund.

(Per al bloc Relats conjunts, amb Bach, 

Adagio del concert per a violí i oboé

en re menor, BWV 1060)

Relats conjunts: Gronxador

L'apreciava tant que vaig pensar un temps que era l'única amiga que tenia en el treball.
Vaig arribar a dir d'ella que mai em fallaria volent.
Fa tres mesos que no em parla.
Vam tenir una amiga que em pregunta com estic fins a sis vegades en la mateixa conversa de minut i mitjà, les dues vegades que m'ha parlat des de llavors.
Però Violeta es posa nerviosa quan m'ha de passar una trucada. I gairebé la sento tremolar a l'altre costat del telèfon quan m'ha d'explicar que demà vindrà un client i que els seus papers estan en un altre lloc de l'habitual, perquè és un cas especial. I es tiba quan em dirigeixo a ella mentre, amb les altres companyes, ens prenem la torrada de mig matí. I surt corrent de la cuina on tenim les taquilles si entro i està dins ella. I no aixeca el cap mentre els explico a uns altres les peripècies que abans només compartia amb ella.
Fa tres mesos que no sap de mi. Ni jo d’ ella.
Però ha trucat el seu marit i jo li he hagut de dir que estàva amb un client. Jo, l’altre. Fins i tot he agafat el telèfon quan ha estat el seu fill el petit, ros i estudiós com no ha nascut un altre, qui l'ha buscat. I he mantigut el tarannà educat. I he vist la lluentor en els seus ulls i el seu desassossec perquè no faig evident que hagi passat alguna cosa. Però quan arribo a casa penso que m'ha defraudat. I li tiro en cara la seva falta de confiança. Ara ja no tant.
Sé que ha de sentir-se molt dolguda per tractar-me així. Que d'explicar-me tots els secrets del despatx i parlar-me malament de tots els companys a usar l'e-mail per deixar-me penjat ha d'intervenir una gran ofensa. També em va retreure la meva manca de sensibilitat per penjar-li el telèfon quan em va demanar explicacions davant de la mateixa amant del cap suprem, davant la qual tot es calla perquè et jugues les cames i el pà.
De petit, el meu germà em va empènyer amb molta força, vaig caure i em va copejar la taula. Segueixo asseient-me després de cinquanta anys.