Bologna con Esme

 (un souvenir italiano hecho en China para contar mentiras)

sant joan (i IV)

19.
escric ara el teu nom
sobre el rompent
d'aquest mur que em travessa.
escric el teu nom obstinadament
mentre al luny la ciutat desperta
i sota l'asfalt ressona l'onada.
escric el teu nom sobre aquest mur
que el temps ha alçat paraula a paraula
mentre espere la teua arribada
i el pas de la llum d'una claredat
a l'altra.

anna montero

on els camins s'esborren

edicions del buc, 2018 

Aquesta llibertat

[...]
   Tot i així, amb els anys, el llit s'ha transformat en una catifa voladora, un lloc en què, durant una estona, es pot desconnectar del brogit quotidià i es veuen les coses des de lluny i des de dalt, com si el llit hagués substituït el turó on vaig viure la meva infantesa. Des d'allà dalt, es veuen millor les coses, el temps s'escola per les nostres venes, mentre es concedeix una treva al cos i el pensament s'allibera de les coses supèrflues que són una nosa al llarg de la jornada.
   He concebut i escrit diverses poesies meves estirat al llit. No cal gaire cosa: un llapis, una llibreta i el món que s'aplega al teu voltant, i deixa la seva marca a la pàgina com besos a la pell d'una estimada. Fins i tot la febre, quan no és gaire violenta, pot convertir-se en una amiga. La ment que balbuceja i saltironeja de pedra en pedra és una nena que travessa l'aigua fresca d'un torrent de muntanya: s'és lliure de divagar, sense la corda de la lògica que ens reté, podem lliurar-nos a la substància tèbia dels somnis, recórrer les vies fluvials que ens duen a l'iris de crepuscles violetes i, després, aclucant els ulls, pujar a bord de la catifa voladora i vibrar en el cor de l'aire tan amunt com es pot.
[...]

(Pierluigi Cappello, Aquesta llibertat

traducció d'Oriol Sánchez Vaqué

Catedral, 2017)

(Ressenya d'Anna Tomàs al blog dels orfes)

silencis

seda al final de junio, tres rutas...

(27.06.2017 - 22:30) La de la convivencia de las tres culturas (son más, lo sabemos, pero tres ya es el número por excelencia, tres es decir todas), en las serenatas del claustro de la Nau, de la mano de la Capella de Ministrers...

   

Calor de poniente para oír cants de sibila en árabe, històries de brodats amb seda vermella en valencià, instrumentos clásicos de China, India, África y Europa, ...

(Programa de mano)
(Más info)




(30.06.2017 - 19:00) La de buscar lazos entre Pekin y València a través del arte y la historia de la caligrafía china,  en el Museo de Historia de València, con el Instituo Confucio, de la mano de dos profesores de la Universidad de Pekin ...

Presentación, con pinceladas sueltas traducidas del chino, de las grandes etapas de 3.000 años de escritura en hueso, metal y papel y del proceso de identificación de los calígrafos mediante sus sellos de piedra tallada.
Al final, un taller en el que nos escriben, entre expresiones de los mejores deseos para todos los días, las palabras bailar/danza y leer/lectura en el divertido y delicado estilo de la caligrafía influida por el sake.

  

 

(Más info)


(30.06.2017 - 22:30) La del quererse, que tanta falta nos hace (dice él y yo comparto), en la voz de Amancio Prada cantando a Federico García Lorca,  acercándonos a Rosalía, Zambrano, Gil-Albert, Teresa de Jesús, Juan de la Cruz..., y compartiendo casualidades, encuentros, poesía, pichones del Turia, pisos en Madrid...

Tras los sonetos del amor oscuro, en una noche más fresca, con airecito del cielo y no de abanico, en un desgranar hermoso de recuerdos y memoria, nos entrega una crónica de los lazos entre poetas, filósofas, hermanas de escritoras y esa gente de mal vivir...

Y me revela este poema, que me encanta y que me ayuda a cerrar mi particular ruta de la seda al inicio del verano...

(más info)

aquí, normalmente, esperamos a junio...

ACACIA EN FLOR

De
entre
la verde

tenaz
vieja y 
brillante

rama
rota
surge

el blanco
y dulce 
mayo

otra vez

William Carlos Williams, traducción de Luis Marigómez, aquí.

Ítaca

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixença.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt,
si una emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant tu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, ambres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot al que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t'ha donat el vell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

K. P. Kavafis, traducció de Carles Riba

Silenzio / Silenci

In un luogo sperduto / che è la mia memoria / s'accampa un Dio sconosciuto. / Attende un aureo canto / e non cerca alcun cielo. / Cosí io cerco te / che sei il mio ricordo.

En el lloc perdut

que és la meva memòria

acampa un déu desconegut.

Espera un cant auri

i no cerca ja cap cel.

Jo sí que et cerco a tu,

que ets el meu record.

Alda Merini

Clínica de l'abandó

Traducció al català de Meritxell Cucurella-Jorba

Jardins de Samarcanda, 2016

No me entregues

En el silencio que le devuelve la poesía, por primera vez Alejandra teme a la noche. Hasta ahora había sido su último refugio, el momento de paz, la hora en la que todo se salva después de pasear por el barranco. No me entregues, / tristísima medianoche, / al impuro mediodía blanco. Todo lo bueno que le había pasado en la vida se había producido en la noche. Su biografía se estructura, de hecho, sobre un índice prolongado de noches. Los grandes recuerdos, las grandes verdades, los momentos brillantes, la carrera apresurada y frágil de la felicidad ocurrieron mientras el mundo dormía. No hay una noche, sino muchas. Hay las noches del whisky y las noches del vino, incluso las noches del té y el agua mineral. Hay las noches de París y hay las noches de Buenos Aires. Hay las noches de los años cincuenta y hay las noches de los sesenta. Hay las noches en casa y hay las noches en los bares. Hay las noches de la cordura y las noches del delirio. En todas, la poesía atraviesa por el medio, como el aullido de un  lobo.

(Juan Tallón.- Fin de poema. Alrevés, 2015. Pág. 141)

AMB MOLT SILENCI

Tant de bo ningú patís.
Tant de bo patíssim més.
Tant de bo del patiment
en féssim fills i els beséssim
quan és fosc i tot fa por.
Tant de bo fóssim un Pròsper,
cerquéssim rou de matinada
i alliberéssim l'Esperit.
És igual que sigui roure o sigui pi,
tot ens fa mal si estem tancats,
empresonats, a dins un cor
que se'n va lluny i sempre enfora.
Perquè el camí d'anar cap a dins
i anar-hi a ple i anar-hi a fons
i tocar mare i dir l'enigma
amb molt silenci, ple de mots,
ple de molsa i ple de polls,
aquest camí i el seu origen
i els mils destins de mil colors
de tots els sons de cada gust,
no el sabem ni l'intuïm.
Tant de bo no ens estiméssim.
Tant de bo fos de vritat.
Tant de bo fos molt difícil
i tot ho féssim per amor.
Perquè no ho fem.
No tenim, no, cap idea
d'estar prenyats o enamorats.
No sabem ni el més senzill
que és despullar-nos,
obrir la porta, tirar-nos fang,
menjar una rel i ser matèria
encenent foc davall un tro.
Tant de bo tot fos mentida.
Tant de bo fos un engany
i enganyadors de la tempesta
ho fóssim tots.
Prô no ens sabem i ens ho anem fent,
ens migpartim i entotsolem,
ens marfonem a dins un plor,
ens toquem tots dins el paper
i ens fem la barca i naveguem
i naveguem...
Tant de bo tot fos un joc d'escac i mat.
O fóssim pedra i paper i tisora
i ens mengéssim uns als altres
i bon profit que això és d'amor
i grata els cels i duu a la cova
on no fa sol prô cada traç
és més real que dir-ho etern,
que fer-ho gran, fer-ho infinit,
perquè és l'antic, perquè és el verd,
perquè és de sang i ens ve per dins.
Prô no ens sabem i naveguem,
i naveguem i naveguem...


Blanca Llum Vidal.- La cabra que hi havia
Il·lustracions de Clara Niubó
Edicions Documenta Balear, 2008

Desterrament

La meva amiga ha partit aquesta alba;
de lluny, m'arriba el seu perfum
per entre camps de gira-sols.

Ella ha estat un salvatge diamant,
enmig d'un poble fantasmal;
és com un parc de gessamins.

Plàcida nit assossegada,
que passo ert com un monjo visionari,
les mans plegades.

Quan recordo les seves passes de lliri,
aquelles nits tan clares,
els rats-penats em roseguen el cor.

M'embriago amb vi pur i kif.
Oh, aquells temps que ja són lloses!

de Parc de Gessamins (1987), Eudald Puig

(Obra poètica completa, Curbet Edicions, 2014)

L'Adormida

Adormida... jo sóc l'adormida
i se m'enduen
Qui se m'enduu?
Adormida... jo sóc l'adormida
I el meu cos s'enduen.
Jo sóc la desvelada
Jo sóc l'exclosa
Jo sóc aquella a qui han imposat la prohibició
Jo sóc aquella a qui han humiliat
Jo sóc aquella a qui han engabiat
Jo sóc aquella a qui han intentat doblegar posant-me
les mans sobre el cap per enfonsar-me
fins el nivell del mal amb cara de simi
Jo, entre els marbres de la desgràcia, somric
Jo, entre les roques del silenci velat de blanc, somric
Jo sóc aquella a qui han volgut sufocar i empènyer
fins al bell mig del foc
A qui han cregut marcar, deixant sobre las seua pell
cicatrius obertes de bat a bat
Jo sóc aquella a qui pretenien donar en esposa
a l'aurora del món
Adormida... jo era l'adormida
I se m'enduien, però qui?
Jo sóc l'exclosa
Jo sóc aquella a qui donen com a esposa a l'aurora
del món, portadora d'aigua, portadora dins de forats
de fumejants vapors.
Portadora... vull l'aigua. És aigua que bull
Portadora d'aigua
Han volgut que m'enfonsara,
Han intentat llançar-me cap per avall
dins la crosta negrenca del mal
amb cara de simi
Jo sóc la portadora d'aigua
Jo sóc l'exclosa
Jo dorm

Poesia africana d'autor desconegut, recollida i adaptada per Dacia Maraini.
Al llibre Passos lleugers. Testimonis de dones encara presoneres de la discriminació històrica i familiar. 
Traducció al català: Iban Leon Llop
Edicions 96, 2009

Forma part d'un espectacle-debat de Crit - Companyia de Teatre, Edicions 96 y Amnistía Internacional.

dia de l'arbre, 2016

Un arbre reposa entre els meus dits,
es deixa agafar
amb els tres dits d'escriure
i aforesta qualsevol part meva
que li sàpiga pertànyer.

Jo tenia l'arbre per la mà.
Amb vista a l'obra que indueix
l'arbre a transferir la seva llenya
als meus signes,
jo tenia l'arbre per la mà
amb tot el braç
com una branca desconeguda d'ell,
mentre ell s'enramassava sol,
lluny de la meva vigilància,
però amb una ufana meva de mà
i amb totes les fulles acabades
en petits rectangles d'obra.

(Perejaume, Pagèsiques

Edicions 62, 2011

pàg. 174)

Guardo ogni cosa...

«Guardo ogni cosa bella due volte.  Ho deciso così.  Una volta per me e una per te».

David Grossman, “Che tu sia per me il coltello”

Vía Iconos medievales, Anna Tomàs y Il mestiere di scrivere en Facebook

La calma (Chantal Maillard...)

LA CALMA

Abre la mano, la extiende y dice
calma. La mano y también
el brazo. El brazo antes,
o simultáneamente. No sabe qué
tira de qué, si la mano del brazo
o el brazo de la mano. El caso es
que dice calma. Están los dedos
un poco separados, palma vuelta
hacia arriba -¿arriba?- hacia
donde los ojos cuando el tronco está
erguido. Dice calma. No: lo dijo.
Dijo calma. Ahora, quiere. Quiere
bajar la mano. O el brazo. No sabe
qué es primero, si el brazo
o la mano. Contempla los dedos,
ligeramente separados, ligeramente
curvados. El meñique agitándose en
su pliegue como un apéndice
desprovisto de fibra. Levanta la
cabeza, mira hacia delante,
en dirección a la calma que dijo,
o la palabra calma,
en esa trayectoria. Espera.
Deja de esperar.
Vuelve al brazo. Quiere.
Quiere que baje el brazo. O la mano.
No sabe si el brazo o la mano.
Entonces, el silencio,
silbando en sus oídos.
Y la dureza del asiento,
y el calor intenso, y el temblor.
Piensa en levantar el cuello
-eso es fácil- y
poner los ojos paralelos
al suelo. Paralelos al brazo,
que sigue extendido, con
la mano en su extremo.
Los ojos, es decir, la trayectoria
de los ojos alcanza el fondo
-¿fondo?- un vano o superficie
ahuecada en lo oscuro. Donde
el sonido de la palabra. Sin
la palabra. Donde el sonido.
Allí, entonces, alguien extender.
Alguien -¿alguien?- otro alguien.
Extender. Porque extiende
complica. Extender la mano,
otra mano. También
el brazo. Otro brazo.
Decir calma.

(Del libro Hilos -2007-

en Chantal Maillard

En un principio era el hambre

Antología esencial 1990-2015

Fondo de Cultuta Económica, 2015

pp. 112-113)

EL SETZÈ ESMORZAR: TOT RECORDANT KALIDASA

Recordes Kalidasa, Cambrer? El gran poeta sànscrit

transformà un núvol en un missatger

i despatxà un aiguat líric

de part de l'amant a la seva estimada llunyana.

Una aflicció imminent de mena inconsolable

l'embolcallava amb el seu dolç dolor quan s'encarava,

el primer dia del mes d'Ashadha,

amb el primer indici del monsó.

El monsó és lluny    el monsó no es pot predir.

Aquí no en fan pas, de castells en l'aire,

només somien amb el proper monsó.

I, als seus ulls, el fat és la forma més avançada de tecnologia.

En marati, l'experiència d'un home es mesura

pels monsons que ha vist.

I això inclou tant les inundacions com les sequeres.

Cambrer, aquest matí em prendré un whisky per esmorzar.

Vull transformar l'angoixa eterna

en joia immediata.

Atès que en aquest lloc

tota criatura vivent és ben visible

en una llum diürna tan clara com la pobresa.

Kalidasa, el meu ancestre, fou al capdavall un poeta

que es delectà en la seva libido clàssica,

el seu cos alenava llenguatge com la flauta alena música,

mentre que jo estic condemnat a llegir,

quan em desperto, sobre l'últim bombardeig nord-americà al Vietnam

o sobre la mort lenta dels malnodrits prop de casa.

Porta'm un bistec cru amb el whiisky

perquè només el menjar i la beguda ens humanitzen

i, Estimat Macarró, aconsegueix-me una mossa rodanxona amb qui jeure,

perquè el sexe ens transfigura en àngels

i, Savi Company, aconsegueix-me alguna cosa de poesia per llegir,

perquè llegir poesia ens transfigura en el Senyor Mateix.

Vint esmorzars cap a la mort

Dilip Chitre

Traducció de Gemma Gorga

Jardins de Samarcanda, 2012

(pàgines 52-55)

NOTES A LA TRADUCCIÓ

Kalidasa. Considerat el més gran d'entre els poetes i dramaturgs de la literatura sànscrita, Kalidasa va viure a les darreries del segle IV i primeries del V de la nostra era. És autor de diversos poemes èpics, poesies líriques i d'un drama en set actes titulat Xakúntala, traduït a diverses llengües occidentals.

Transformà un núvol en un missatger. Al·lusió al poema Meghaduta ("El núvol missatger") de Kalidasa. Recrea la història d'un semidéu condemnat a l'exili que, per tal de comunicar-se amb la seva esposa llunyana, li demana a un núvol passatger que li dugui un missatge d'amor fins a l'Himàlaia.

Ashadha. Mes de l'astrologia hindú, quan el sol surt de Bessons i entra en Cranc (juny-juliol), que s'associa a l'inici dels monsons.

Marati. Llengua d'origen indoari, una de les més parlades a l'Índia. És la llengua oficial de l'estat de Maharashtra, amb Bombai com a capital, tot i que també es parla a diverses zones dels estats de Goa, Gujarat, Karnataka i Andhra Pradesh.


(La imatge pertany a una sèrie de postals comprades a Mirapeis (Mirepoix) - França, l'estiu de 2015)

Acord del Botànic

Text de l'Acord del Botànic

cinco poemas para Anna, la de las maravillas...

Me pide Anna cinco poemas y en el primero que pienso es el último de Alejandra Pizarnik...

Para el segundo día del reto de la gran Anna, la gran Gloria...

El tercer poema para Anna quiero que sea de Cristina, enorme...

El cuarto ha de ser de Chantal...

Y no hay quinto malo, perdón por la grosería, si es de Atencia...

(gracias, Anna, elegir cinco poemas ha sido un verdadero placer,

perdona que no haya seguido el reto: me ahogan las cadenas)

Canción de cuna

¿Es grande el mundo? -Es grande. Del tamaño del miedo.
¿Es largo el tiempo? -Es largo. Largo como el olvido.
¿Es profunda la mar? -Pregúntaselo al náufrago.

(El Tentador sonríe. Me acaricia el cabello
y me dice que duerma).

(pág. 96)

Rosario Castellanos

JUEGOS DE INTELIGENCIA

(Antología poética)

Renacimiento, 2011

en el año nuevo chinode la oveja de madera ...