Mostrando entradas con la etiqueta desitjos. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta desitjos. Mostrar todas las entradas

viernes, 21 de diciembre de 2018

feliz 2019

En septiembre estuve en Umbria, y me traje algunas fotos pensadas para la felicitación de este año.

Había unas cuantas candidaturas,
 por sus caritas graciosas 
o por su leer desde pequeñitos...

 

por su 'frescura' y ternura en el yeso...


o por el 'no sé qué' de sus miradas...


Al final, la elegida ha sido esta imagen de un ángel trompetero, foto hecha en la Chiesa di Sant Agostino, en Orvieto, donde forma parte del montaje de una de las anunciaciones en piedra más increíbles que he visto en mi vida:


¡Que viene el año nuevo, aviso!


miércoles, 11 de noviembre de 2015

Guardo ogni cosa...


«Guardo ogni cosa bella due volte.  Ho deciso così.  Una volta per me e una per te».

David Grossman, “Che tu sia per me il coltello”


Vía Iconos medievales, Anna Tomàs y Il mestiere di scrivere en Facebook

martes, 8 de octubre de 2013

dignitat, ah, quina 'entelèquia'...


Demà farem festa al País Valencià:

  • perquè és el 9 d’octubre (crec que el Jaume el primer va arravatar la ciutat del Túria, que ja no passa per València des de fa molts anys, als seu legítims arravatadors amb anterioritat, moros i bruns, no pas rossos alemanys ni gent bona d’ací de tota la vida com els de Madrit d’ara)…
  • perquè els xics regalen dolços a les seues estimades (la mocadorà, encara que enguany farem servir més els mocadors per a eixugar-nos les llàgrimes que per a lluir-los al coll) i les pastisseries del País, que no tenen molt de negoci últimament per allò de no tenir res de bo a celebrar per aquestes cantonades, puguen fer un poquet de “calaix/caixa”…
  • perquè les nostres “forces vives” puguen fer-se unes copes amb càrrec a l’erari públic, que també s’ho mereixen, tant de treballar per tots (no feu cas dels roïns que diuen que només pels seus, que no saben més que parlar, i quasi sempre malament)…
  • per a que el poder temporal de les nostres institucions incivils-municipals s’ajunten amb motius amb els poders temporals-eterns de les nostres institucions incivils-eclesiàtiques i facen festa grossa a la seu-catedral, acte de tradició tan nostra com la nostra Rita-petardera de falles, mascletades i juntes centrals falleres, que tant i tant fa pel nostre País i tan poc li ho agraïm els que no som bons valencians...
  • i farem festa perquè estem farts de treballar cobrant menys, jubilant-nos uns anys després, pagant per uns serveis públics malversats y maltractats, amb “servicis privats” que només per casualitat fan rics a les famílies de les nostres cunyades i veïnes i no pas per nepotismes absurds, que torna-li con el tràfic d’influències i totes eixes mandangues dels rochos-pocasoltes-malfaeners i masons-jueus-matacristos...

ilcavaliererosso demà farà festa:
  • llegirà, a ser possible, només en català, (castellans nacionalistes go-home)
  • intentarà menjar dolços no típics i sense embolcalls de setí
  • no anirà amb alcaldes ni edils ni a la porta del carrer
  • no s’acostarà a la catedral ni a cap lloc del recorregut de la senyera, la pobra, en mans demà de gent de dretes, bones famílies, de missa diària o etc.
i encara que no és de manifas ni processons, penjarà als seus perfils i blocs aquesta imatge que, enguany, m’ha agradat tant i m’ha ficat el cor en un puny:



jueves, 21 de marzo de 2013

21.03.2013



Yo no tendría aún 6 años pero ya me habían enseñado a leer (una mujer que fue vecina de mi madre toda la vida, hermana de un amigo de mis padres, a la que incluso quisieron casar sus padres y mis abuelos con mi padre cuando eran pequeñitas las criaturas...).
Los domingos íbamos mi padre y yo a comprar pasteles y era un rito que me preguntarán en la pastelería (El pan de París se llamaba) qué quería ser de mayor y que yo contestara, orgulloso y sin saber qué era lo que decía, ¡Poeta! (creo que le ponía la mayúscula y todo).
También recuerdo que mi padre se crecía cuando me oía.
Cuando cumplí 6 años mi padre me regaló este libro, que es una edición de un año antes de que yo naciera.
Llegué a saberme de memoria alguna página completa.

Hoy, 21 de marzo, además del día de la Poesía, también es el día del Síndrome de Down, y el día Contra el racismo y la xenofobia.

Ahora ya tengo más de 6 años, pero sigue siendo necesario que se dediquen días a causas tan evidentemente justas como la existencia sin justificaciones del pensamiento y el lenguaje divergentes, o la celebración del nacimiento de los seres humanos fuera de fronteras incluso genéticas, sin que ello comporte merma de derechos y oportunidades. Y me gustaría que las rosas únicas pintaran las ventanas de un pueblo que no pidiera pasaporte, ni títulos escolares, ni cuentas bancarias, a la gente para nada. ¡Qué le vamos a hacer, con más de 6 años sigo sin saber qué es lo que digo, aunque ya no le pongo mayúsculas a casi nada!

lunes, 11 de febrero de 2013

en la puerta del año nuevo...

Estos carteles tradicionales chinos
han estado en la puerta de mi casa
durante el cambio de año...



                                                                                                 


... y desde hoy, en mi casa virtual,
para que la fortuna me visite
y se quede conmigo la primavera
(y con mis amigos también,
això no cal dir-ho)
que para eso estuve en la cabalgata...



(y de casi 600 fotos
he salvado estas dos
gracias al fotosop
por vergüenza fotera...)