sábado, 1 de julio de 2017

seda al final de junio, tres rutas...

(27.06.2017 - 22:30) La de la convivencia de las tres culturas (son más, lo sabemos, pero tres ya es el número por excelencia, tres es decir todas), en las serenatas del claustro de la Nau, de la mano de la Capella de Ministrers...


   



Calor de poniente para oír cants de sibila en árabe, històries de brodats amb seda vermella en valencià, instrumentos clásicos de China, India, África y Europa, ...

(Programa de mano)
(Más info)




(30.06.2017 - 19:00) La de buscar lazos entre Pekin y València a través del arte y la historia de la caligrafía china,  en el Museo de Historia de València, con el Instituo Confucio, de la mano de dos profesores de la Universidad de Pekin ...


Presentación, con pinceladas sueltas traducidas del chino, de las grandes etapas de 3.000 años de escritura en hueso, metal y papel y del proceso de identificación de los calígrafos mediante sus sellos de piedra tallada.
Al final, un taller en el que nos escriben, entre expresiones de los mejores deseos para todos los días, las palabras bailar/danza y leer/lectura en el divertido y delicado estilo de la caligrafía influida por el sake.
  


 


(Más info)


(30.06.2017 - 22:30) La del quererse, que tanta falta nos hace (dice él y yo comparto), en la voz de Amancio Prada cantando a Federico García Lorca,  acercándonos a Rosalía, Zambrano, Gil-Albert, Teresa de Jesús, Juan de la Cruz..., y compartiendo casualidades, encuentros, poesía, pichones del Turia, pisos en Madrid...


Tras los sonetos del amor oscuro, en una noche más fresca, con airecito del cielo y no de abanico, en un desgranar hermoso de recuerdos y memoria, nos entrega una crónica de los lazos entre poetas, filósofas, hermanas de escritoras y esa gente de mal vivir...

Y me revela este poema, que me encanta y que me ayuda a cerrar mi particular ruta de la seda al inicio del verano...






miércoles, 7 de junio de 2017


Vía Pere Salinas en Facebook

Nietzsche surt d'un hotel de Torí. Davant seu veu un cavall i un cotxer que el colpeja amb el fuet. Nietzsche va cap el cavall i davant de la mirada del cotxer l'abraça i plora.

Milan Kundera
La insostenible lleugeresa del ser
Trad.: Monika Zgustová

Destino – 1986


Recordant els cavalls que perden la vida,
rebentats per l'esforç, en el Rocío.

miércoles, 10 de mayo de 2017

aquí, normalmente, esperamos a junio...



ACACIA EN FLOR

De
entre
la verde

tenaz
vieja y 
brillante

rama
rota
surge

el blanco
y dulce 
mayo

otra vez

William Carlos Williams, traducción de Luis Marigómez, aquí.

sábado, 29 de abril de 2017

Ítaca

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixença.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt,
si una emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant tu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, ambres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot al que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t'ha donat el vell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

K. P. Kavafis, traducció de Carles Riba