domingo, 24 de marzo de 2013

moriria per un mot


¿No has vist mai cap rosella que es digués
Foc
o Calze
o Amor?
¡Oh, flor humil, si el Foc de l'Amor emplenàs tot el Calze,
l'Univers s'encendria en una sola flama, i una flor, per un jorn, seria l'Univers!
¿Hi ha frases per les quals moriria si les hagués escrit?
Jo no us he invocat, mots, però jo moriria per un mot.
(pp. 133-134)

Josep Palàcios
UN NU
¿Hi ha interrrogants de dretes i interrogants d'esquerres?
Publicacions de la Universitat de València, 2009

sábado, 23 de marzo de 2013

Dins d'una campana de vidre
tretze contes d'Anaïs Nin


(Aquesta entrada és només 
un comentari fet per mi
a una entrada d'Anna (miu)
amb alguns textos de la Nin.)




(pp. 58-59)

- Per què volia morir?
- Tinc la tristesa de l'amor, perquè la dona que era recíproca a mi en tot el que penso no m'estimava, o sigui que em vaig llançar al Nil. Tinc molts enemics.
- Per què?
- Perquè quan ets blanc com el fènix blanc i els altres són negres, tens enemics. Sempre passa el mateix. és el fènix blanc, el que vostè em vol prendre.
El metge se'n va acomiadar ui li va dir que podia sortir de la sala. El boig es va aixecar. Els dos ajudants estaven drets al seu costat. Sabien que tenia els peus lligats i que no podia caminar sense ajuda, però el van mirar i no van fer cap moviment. Van deixar que fes dues passes camí de la porta. El metge li va deixar fer dues passes amb els peus lligats i va somriure per la manera com estava lligat i embolicat. El boig va fer dues passes i va caure. Li era permès de caure.


Confiar en el criteri de l'Anna és fàcil.
Ho fas la primera vegada, i encertes. Encertes també a la quarta. I a la vint-i-cinquena.

Amb la campana de cristall de l'Anaïs Nin, l'Anna va dir que llegir aquests contes és una experiència "in crescendo": et va enganxant, vas entrant en el fràgil món d'una fina pell de cristall sempre tènue, sempre a punt del desastre, sempre tremolosa, sempre en un ai! I que seria igual l'ordre, pensa ella, perquè el creixent i el minvant d'aquesta, dic jo, llunàtica contista són eterns: una lluna que t'atrapa, la veges més o menys blanca. Ella és blanca. Com el fénix. 
Són tretze contes com tretze llunes.
Comença amb una forma de viure que es neteja/destrueix perquè ha de venir al poble un rei (només com a excusa) mentre una minyona ha sigut maltractada pel seu príncep i pels agents de l'ordre social, religiós i sanitari. 
Acaba també amb el dolor d'un altre naixement.

(p. 62)

La seva ombra caminava darrere seu, inclinada, el doble de llarga que ell. La bossa, a l'ombra, era el gep d'un camell. La barba, el morro del camell. El pas del camell, amunt i avall de les dunes. El pas del camell, amunt i avall. Jo vaig seure al gep del camell.

La foto de la portada és una de la meravelles que pobla el país de l'Anna: el Sena (crec, i/o vull) amb branques de primavera en primer plànol, en gris antic, amb un trosset de pont i edificis senyorials fistonats d'arbres de riu. I una mosca sobre el verd del títol.

(p. 62, també)

[...]El drapaire treballava en silenci i no mirava mai res que estigués sencer. Els seus ulls buscaven el que estava trencat, gastat, pansit, fragmentat. Els objectes complets l'entristien. Què se'n podia fer, d'un objecte sencer? Posar-lo en un museu. No tocar-lo. I en canvi, un paper estripat, un cordó de sabata sense el seu doble o una tassa sense platet eren commovedors. Els podies transformar, els podies convertir en una altra cosa. Un tros retorçat de canonada. Meravellós, aquell cistell sense nansa. Meravellosa, aquesta ampolla sense tap. Meravellosa, aquesta capsa sense clau. Meravellós, el mig vestit, el llaç sense barret, el vano on falta una ploma. Meravellós, aquest suport de càmera sense càmera, aquesta roda solitària de bicicleta, el mig disc fonogràfic. Fragments, mons incomplets, parracs, detritus, els finals dels objectes i el principi de les transmutacions.

La xica que em va fer posar-me roig en l'autobús i deixar de llegir en públic el seu "Delta de Venus", de la mà de miu m'ha fet adorar aquest bonic ofici de llegir i compartir, de recomanar llibres. De voler que les meues amistats gaudisquen com jo ho he fet. Egoisme es diu: que vibren amb el que jo. I tant.

(pp. 79-80)

O sigui que es va enamorar de la Desconeguda del Sena, que s'havia ofegat molts anys enrere i que era tan bonica que al dipòsit de cadàvers havien tret un motlle de guix del seu rostre. Era la fotografia que carretejava amunt i avall. Al voltant d'aquesta dona hi teixia encanteris luxosos que ella no podria destruir, com altres dones havien destruït els encanteris que havia projectat entorn d'elles. El silenci d'aquella dona li permetia desplegar totes les seves invencions. Per créixer fins aquell absolut, l'amor necessitava la mort. Perquè florís l'absolut, la flor impossible i inabastable de l'infinit, un dels amants havia de ser mort. Només la mort és lliure de traïció i de pèrdua. I en Jean va donar el seu amor infinit a la Dona Desconeguda del Sena que s'havia ofegat. En la mort, el seu amor espiritualment autocràtic no hi trobava rival.
Però estava sol.

A mi m'han semblat imprescindibles els tretze contes. La prosa d'Anaïs Nin té més poesia que molts dels poetes que guanyen premis avui. Els temes escollits i tractats en 1948 freguen i re-freguen l'actualitat com ho fan els problemes morals dels partits polítics i les successions bolivarianes, borbòniques i vaticanes avui.

(p. 82)

- Sóc darrere la finestra d'una presó. Sóc presoner. Sempre hi ha una finestra, i jo sempre hi sóc darrere, mirant enfora, amb el desig d'escapar.me cap a paisos i llocs que m'imagino que deuen ser lleugers, sense murs, il·limitats. I tu ets una presonera d'una altra mena. Estàs barrada rere el teu amor i les teves compassions. Quan s'obren les portes, i ets a un dit de la llibertat, fas una mirada fatal cap enrere, i veus el qui tens darrere, que no és lliure, i desfàs el passos, i t'encadenes a ell mentre les portes de la presó es tornen a tancar. Ets una presonera voluntària que no vol escapar tota sola. Sempre prepares la fugida dels altres. I així va passant el temps.
- Però Jean, tenim el somni, la droga que se subministra als presoners més distinguits.

Per triar un, no el millor ni el pitjor, un, jo em quede amb "L'hora del parrac". M'encanta.
Gràcies, Anna.

viernes, 22 de marzo de 2013

Koyages- Río Wang

A petición de mi inestimable público,
a quien todo os debo
(no dejéis de apoyarme con tanto ahínco),
con mi más falsa modestia 
y mi más sincero agradecimiento
(por algunas imágenes y textos en chino)
(por su edición de los Poemas del río Wang)...


jueves, 21 de marzo de 2013

21.03.2013



Yo no tendría aún 6 años pero ya me habían enseñado a leer (una mujer que fue vecina de mi madre toda la vida, hermana de un amigo de mis padres, a la que incluso quisieron casar sus padres y mis abuelos con mi padre cuando eran pequeñitas las criaturas...).
Los domingos íbamos mi padre y yo a comprar pasteles y era un rito que me preguntarán en la pastelería (El pan de París se llamaba) qué quería ser de mayor y que yo contestara, orgulloso y sin saber qué era lo que decía, ¡Poeta! (creo que le ponía la mayúscula y todo).
También recuerdo que mi padre se crecía cuando me oía.
Cuando cumplí 6 años mi padre me regaló este libro, que es una edición de un año antes de que yo naciera.
Llegué a saberme de memoria alguna página completa.

Hoy, 21 de marzo, además del día de la Poesía, también es el día del Síndrome de Down, y el día Contra el racismo y la xenofobia.

Ahora ya tengo más de 6 años, pero sigue siendo necesario que se dediquen días a causas tan evidentemente justas como la existencia sin justificaciones del pensamiento y el lenguaje divergentes, o la celebración del nacimiento de los seres humanos fuera de fronteras incluso genéticas, sin que ello comporte merma de derechos y oportunidades. Y me gustaría que las rosas únicas pintaran las ventanas de un pueblo que no pidiera pasaporte, ni títulos escolares, ni cuentas bancarias, a la gente para nada. ¡Qué le vamos a hacer, con más de 6 años sigo sin saber qué es lo que digo, aunque ya no le pongo mayúsculas a casi nada!

miércoles, 20 de marzo de 2013

primavera 2013


Así estaba ayer el prunus
de la Glorieta Mahler,
y lo más bonito de todo 
es que este árbol rojo
luego en verano no da 
ni fruto ni sombra todavía...




(el tubo no sé si vale la pena, la canción vale una Tierra)

miércoles, 13 de marzo de 2013

fumata...

Yo ya no echo humo,
y mira que lo echaba desde el setenta y tantos,
aunque no se me olvida ni un solo día...

Ni me preocupa que lo eche
la chimenea del Vaticano,
aunque es la cuarta vez 
que soy consciente de ella
y solo me gustó la primera,
la que duró un mes apenas...

De ayer solo salvo la contemplación
entregada
del muro frontal de la Sixtina,
tan azul y tan grande,
sin el polvo de siglos que le fueron poniendo encima
 un "servus servorum" tras otro
oscureciéndolo tanto...

Me da igual la cabeza,
sólo creo en el corazón de la peña,
y en que él nos sacará de ésta,
tan oscura y tan gris como la blanca,
tan de piedra,
y un poco en los libros,
y en la gente que piensa
en y con las/os otras/os...

(este santo "desmemoriado" y sin mano de mandar estaba,
si no me equivoco, que es muy frecuente,
en alguna fachada de Valladolid)