sábado, 23 de marzo de 2013

Dins d'una campana de vidre
tretze contes d'Anaïs Nin


(Aquesta entrada és només 
un comentari fet per mi
a una entrada d'Anna (miu)
amb alguns textos de la Nin.)




(pp. 58-59)

- Per què volia morir?
- Tinc la tristesa de l'amor, perquè la dona que era recíproca a mi en tot el que penso no m'estimava, o sigui que em vaig llançar al Nil. Tinc molts enemics.
- Per què?
- Perquè quan ets blanc com el fènix blanc i els altres són negres, tens enemics. Sempre passa el mateix. és el fènix blanc, el que vostè em vol prendre.
El metge se'n va acomiadar ui li va dir que podia sortir de la sala. El boig es va aixecar. Els dos ajudants estaven drets al seu costat. Sabien que tenia els peus lligats i que no podia caminar sense ajuda, però el van mirar i no van fer cap moviment. Van deixar que fes dues passes camí de la porta. El metge li va deixar fer dues passes amb els peus lligats i va somriure per la manera com estava lligat i embolicat. El boig va fer dues passes i va caure. Li era permès de caure.


Confiar en el criteri de l'Anna és fàcil.
Ho fas la primera vegada, i encertes. Encertes també a la quarta. I a la vint-i-cinquena.

Amb la campana de cristall de l'Anaïs Nin, l'Anna va dir que llegir aquests contes és una experiència "in crescendo": et va enganxant, vas entrant en el fràgil món d'una fina pell de cristall sempre tènue, sempre a punt del desastre, sempre tremolosa, sempre en un ai! I que seria igual l'ordre, pensa ella, perquè el creixent i el minvant d'aquesta, dic jo, llunàtica contista són eterns: una lluna que t'atrapa, la veges més o menys blanca. Ella és blanca. Com el fénix. 
Són tretze contes com tretze llunes.
Comença amb una forma de viure que es neteja/destrueix perquè ha de venir al poble un rei (només com a excusa) mentre una minyona ha sigut maltractada pel seu príncep i pels agents de l'ordre social, religiós i sanitari. 
Acaba també amb el dolor d'un altre naixement.

(p. 62)

La seva ombra caminava darrere seu, inclinada, el doble de llarga que ell. La bossa, a l'ombra, era el gep d'un camell. La barba, el morro del camell. El pas del camell, amunt i avall de les dunes. El pas del camell, amunt i avall. Jo vaig seure al gep del camell.

La foto de la portada és una de la meravelles que pobla el país de l'Anna: el Sena (crec, i/o vull) amb branques de primavera en primer plànol, en gris antic, amb un trosset de pont i edificis senyorials fistonats d'arbres de riu. I una mosca sobre el verd del títol.

(p. 62, també)

[...]El drapaire treballava en silenci i no mirava mai res que estigués sencer. Els seus ulls buscaven el que estava trencat, gastat, pansit, fragmentat. Els objectes complets l'entristien. Què se'n podia fer, d'un objecte sencer? Posar-lo en un museu. No tocar-lo. I en canvi, un paper estripat, un cordó de sabata sense el seu doble o una tassa sense platet eren commovedors. Els podies transformar, els podies convertir en una altra cosa. Un tros retorçat de canonada. Meravellós, aquell cistell sense nansa. Meravellosa, aquesta ampolla sense tap. Meravellosa, aquesta capsa sense clau. Meravellós, el mig vestit, el llaç sense barret, el vano on falta una ploma. Meravellós, aquest suport de càmera sense càmera, aquesta roda solitària de bicicleta, el mig disc fonogràfic. Fragments, mons incomplets, parracs, detritus, els finals dels objectes i el principi de les transmutacions.

La xica que em va fer posar-me roig en l'autobús i deixar de llegir en públic el seu "Delta de Venus", de la mà de miu m'ha fet adorar aquest bonic ofici de llegir i compartir, de recomanar llibres. De voler que les meues amistats gaudisquen com jo ho he fet. Egoisme es diu: que vibren amb el que jo. I tant.

(pp. 79-80)

O sigui que es va enamorar de la Desconeguda del Sena, que s'havia ofegat molts anys enrere i que era tan bonica que al dipòsit de cadàvers havien tret un motlle de guix del seu rostre. Era la fotografia que carretejava amunt i avall. Al voltant d'aquesta dona hi teixia encanteris luxosos que ella no podria destruir, com altres dones havien destruït els encanteris que havia projectat entorn d'elles. El silenci d'aquella dona li permetia desplegar totes les seves invencions. Per créixer fins aquell absolut, l'amor necessitava la mort. Perquè florís l'absolut, la flor impossible i inabastable de l'infinit, un dels amants havia de ser mort. Només la mort és lliure de traïció i de pèrdua. I en Jean va donar el seu amor infinit a la Dona Desconeguda del Sena que s'havia ofegat. En la mort, el seu amor espiritualment autocràtic no hi trobava rival.
Però estava sol.

A mi m'han semblat imprescindibles els tretze contes. La prosa d'Anaïs Nin té més poesia que molts dels poetes que guanyen premis avui. Els temes escollits i tractats en 1948 freguen i re-freguen l'actualitat com ho fan els problemes morals dels partits polítics i les successions bolivarianes, borbòniques i vaticanes avui.

(p. 82)

- Sóc darrere la finestra d'una presó. Sóc presoner. Sempre hi ha una finestra, i jo sempre hi sóc darrere, mirant enfora, amb el desig d'escapar.me cap a paisos i llocs que m'imagino que deuen ser lleugers, sense murs, il·limitats. I tu ets una presonera d'una altra mena. Estàs barrada rere el teu amor i les teves compassions. Quan s'obren les portes, i ets a un dit de la llibertat, fas una mirada fatal cap enrere, i veus el qui tens darrere, que no és lliure, i desfàs el passos, i t'encadenes a ell mentre les portes de la presó es tornen a tancar. Ets una presonera voluntària que no vol escapar tota sola. Sempre prepares la fugida dels altres. I així va passant el temps.
- Però Jean, tenim el somni, la droga que se subministra als presoners més distinguits.

Per triar un, no el millor ni el pitjor, un, jo em quede amb "L'hora del parrac". M'encanta.
Gràcies, Anna.

3 comentarios:

  1. Una entrada deliciosa, si la llegís la Nin li encantaria!!

    A l'Anna/miu li ha caigut una llagrimeta!!

    ResponderEliminar