[...]
Tot i així, amb els anys, el llit s'ha transformat en una catifa voladora, un lloc en què, durant una estona, es pot desconnectar del brogit quotidià i es veuen les coses des de lluny i des de dalt, com si el llit hagués substituït el turó on vaig viure la meva infantesa. Des d'allà dalt, es veuen millor les coses, el temps s'escola per les nostres venes, mentre es concedeix una treva al cos i el pensament s'allibera de les coses supèrflues que són una nosa al llarg de la jornada.
He concebut i escrit diverses poesies meves estirat al llit. No cal gaire cosa: un llapis, una llibreta i el món que s'aplega al teu voltant, i deixa la seva marca a la pàgina com besos a la pell d'una estimada. Fins i tot la febre, quan no és gaire violenta, pot convertir-se en una amiga. La ment que balbuceja i saltironeja de pedra en pedra és una nena que travessa l'aigua fresca d'un torrent de muntanya: s'és lliure de divagar, sense la corda de la lògica que ens reté, podem lliurar-nos a la substància tèbia dels somnis, recórrer les vies fluvials que ens duen a l'iris de crepuscles violetes i, després, aclucant els ulls, pujar a bord de la catifa voladora i vibrar en el cor de l'aire tan amunt com es pot.
[...]
(Pierluigi Cappello, Aquesta llibertat
traducció d'Oriol Sánchez Vaqué
Catedral, 2017)
