Tant de bo patíssim més.
Tant de bo del patiment
en féssim fills i els beséssim
quan és fosc i tot fa por.
Tant de bo fóssim un Pròsper,
cerquéssim rou de matinada
i alliberéssim l'Esperit.
És igual que sigui roure o sigui pi,
tot ens fa mal si estem tancats,
empresonats, a dins un cor
que se'n va lluny i sempre enfora.
Perquè el camí d'anar cap a dins
i anar-hi a ple i anar-hi a fons
i tocar mare i dir l'enigma
amb molt silenci, ple de mots,
ple de molsa i ple de polls,
aquest camí i el seu origen
i els mils destins de mil colors
de tots els sons de cada gust,
no el sabem ni l'intuïm.
Tant de bo no ens estiméssim.
Tant de bo fos de vritat.
Tant de bo fos molt difícil
i tot ho féssim per amor.
Perquè no ho fem.
No tenim, no, cap idea
d'estar prenyats o enamorats.
No sabem ni el més senzill
que és despullar-nos,
obrir la porta, tirar-nos fang,
menjar una rel i ser matèria
encenent foc davall un tro.
Tant de bo tot fos mentida.
Tant de bo fos un engany
i enganyadors de la tempesta
ho fóssim tots.
Prô no ens sabem i ens ho anem fent,
ens migpartim i entotsolem,
ens marfonem a dins un plor,
ens toquem tots dins el paper
i ens fem la barca i naveguem
i naveguem...
Tant de bo tot fos un joc d'escac i mat.
O fóssim pedra i paper i tisora
i ens mengéssim uns als altres
i bon profit que això és d'amor
i grata els cels i duu a la cova
on no fa sol prô cada traç
és més real que dir-ho etern,
que fer-ho gran, fer-ho infinit,
perquè és l'antic, perquè és el verd,
perquè és de sang i ens ve per dins.
Prô no ens sabem i naveguem,
i naveguem i naveguem...
Blanca Llum Vidal.- La cabra que hi havia
Il·lustracions de Clara Niubó
Edicions Documenta Balear, 2008
