en este blog se habla de:
amigues i amics
(6)
amore
(14)
año del dragón
(2)
cals orfes
(1)
Can Boix
(20)
con-fluencias
(3)
correo ordinario y/o certificado
(4)
crónica social
(43)
desitjos
(17)
detalles
(9)
el plaer exquisit de gaudir dels viatges d'uns altres
(28)
esme
(4)
flors i fulletes
(11)
franqueo pagado
(27)
icr escriu
(2)
icr_2010
(26)
imágenes
(56)
joyas
(20)
koyages
(4)
letras
(8)
libros
(24)
meta
(3)
MJAH
(11)
música ilustrada
(16)
pensamiento
(6)
Poesía
(121)
relats conjunts
(7)
siempre falta
(7)
Universo 89/90
(10)
viajes
(13)
sábado, 27 de agosto de 2016
No me entregues
En el silencio que le devuelve la poesía, por primera vez Alejandra teme a la noche. Hasta ahora había sido su último refugio, el momento de paz, la hora en la que todo se salva después de pasear por el barranco. No me entregues, / tristísima medianoche, / al impuro mediodía blanco. Todo lo bueno que le había pasado en la vida se había producido en la noche. Su biografía se estructura, de hecho, sobre un índice prolongado de noches. Los grandes recuerdos, las grandes verdades, los momentos brillantes, la carrera apresurada y frágil de la felicidad ocurrieron mientras el mundo dormía. No hay una noche, sino muchas. Hay las noches del whisky y las noches del vino, incluso las noches del té y el agua mineral. Hay las noches de París y hay las noches de Buenos Aires. Hay las noches de los años cincuenta y hay las noches de los sesenta. Hay las noches en casa y hay las noches en los bares. Hay las noches de la cordura y las noches del delirio. En todas, la poesía atraviesa por el medio, como el aullido de un lobo.
(Juan Tallón.- Fin de poema. Alrevés, 2015. Pág. 141)
lunes, 22 de agosto de 2016
sábado, 25 de junio de 2016
la segona revetlla, sense ella
T'evoco sota un vent que refulgeix amb cants pindàrics,
i les teves paraules són espases afinades.
No haurien de ser tan alades dalt d'aquesta serra clara,
perquè quan parles, fereixes la pell, em surt la sang brillant,
m'escolo poc a poc.
Atura, doncs, el teu discurs,
deixa estar aquests tentacles de foc viu,
mira aquest paisatge del vessant blavós i recollit
i vine'm a veure aviat.
Tinc la mateixa set i fam de Tàntal.
(d'Esbossos. Poemes i proses poètiques (obra inèdita)
en Obra poètica completa, Eudald Puig,
en Obra poètica completa, Eudald Puig,
Curbet Edicions, 2015, pàgina 398)
domingo, 17 de abril de 2016
AMB MOLT SILENCI
Tant de bo ningú patís.
Tant de bo patíssim més.
Tant de bo del patiment
en féssim fills i els beséssim
quan és fosc i tot fa por.
Tant de bo fóssim un Pròsper,
cerquéssim rou de matinada
i alliberéssim l'Esperit.
És igual que sigui roure o sigui pi,
tot ens fa mal si estem tancats,
empresonats, a dins un cor
que se'n va lluny i sempre enfora.
Perquè el camí d'anar cap a dins
i anar-hi a ple i anar-hi a fons
i tocar mare i dir l'enigma
amb molt silenci, ple de mots,
ple de molsa i ple de polls,
aquest camí i el seu origen
i els mils destins de mil colors
de tots els sons de cada gust,
no el sabem ni l'intuïm.
Tant de bo no ens estiméssim.
Tant de bo fos de vritat.
Tant de bo fos molt difícil
i tot ho féssim per amor.
Perquè no ho fem.
No tenim, no, cap idea
d'estar prenyats o enamorats.
No sabem ni el més senzill
que és despullar-nos,
obrir la porta, tirar-nos fang,
menjar una rel i ser matèria
encenent foc davall un tro.
Tant de bo tot fos mentida.
Tant de bo fos un engany
i enganyadors de la tempesta
ho fóssim tots.
Prô no ens sabem i ens ho anem fent,
ens migpartim i entotsolem,
ens marfonem a dins un plor,
ens toquem tots dins el paper
i ens fem la barca i naveguem
i naveguem...
Tant de bo tot fos un joc d'escac i mat.
O fóssim pedra i paper i tisora
i ens mengéssim uns als altres
i bon profit que això és d'amor
i grata els cels i duu a la cova
on no fa sol prô cada traç
és més real que dir-ho etern,
que fer-ho gran, fer-ho infinit,
perquè és l'antic, perquè és el verd,
perquè és de sang i ens ve per dins.
Prô no ens sabem i naveguem,
i naveguem i naveguem...
Blanca Llum Vidal.- La cabra que hi havia
Il·lustracions de Clara Niubó
Edicions Documenta Balear, 2008
Tant de bo patíssim més.
Tant de bo del patiment
en féssim fills i els beséssim
quan és fosc i tot fa por.
Tant de bo fóssim un Pròsper,
cerquéssim rou de matinada
i alliberéssim l'Esperit.
És igual que sigui roure o sigui pi,
tot ens fa mal si estem tancats,
empresonats, a dins un cor
que se'n va lluny i sempre enfora.
Perquè el camí d'anar cap a dins
i anar-hi a ple i anar-hi a fons
i tocar mare i dir l'enigma
amb molt silenci, ple de mots,
ple de molsa i ple de polls,
aquest camí i el seu origen
i els mils destins de mil colors
de tots els sons de cada gust,
no el sabem ni l'intuïm.
Tant de bo no ens estiméssim.
Tant de bo fos de vritat.
Tant de bo fos molt difícil
i tot ho féssim per amor.
Perquè no ho fem.
No tenim, no, cap idea
d'estar prenyats o enamorats.
No sabem ni el més senzill
que és despullar-nos,
obrir la porta, tirar-nos fang,
menjar una rel i ser matèria
encenent foc davall un tro.
Tant de bo tot fos mentida.
Tant de bo fos un engany
i enganyadors de la tempesta
ho fóssim tots.
Prô no ens sabem i ens ho anem fent,
ens migpartim i entotsolem,
ens marfonem a dins un plor,
ens toquem tots dins el paper
i ens fem la barca i naveguem
i naveguem...
Tant de bo tot fos un joc d'escac i mat.
O fóssim pedra i paper i tisora
i ens mengéssim uns als altres
i bon profit que això és d'amor
i grata els cels i duu a la cova
on no fa sol prô cada traç
és més real que dir-ho etern,
que fer-ho gran, fer-ho infinit,
perquè és l'antic, perquè és el verd,
perquè és de sang i ens ve per dins.
Prô no ens sabem i naveguem,
i naveguem i naveguem...
Blanca Llum Vidal.- La cabra que hi havia
Il·lustracions de Clara Niubó
Edicions Documenta Balear, 2008
lunes, 11 de abril de 2016
Desterrament
La meva amiga ha partit aquesta alba;
de lluny, m'arriba el seu perfum
per entre camps de gira-sols.
Ella ha estat un salvatge diamant,
enmig d'un poble fantasmal;
és com un parc de gessamins.
Plàcida nit assossegada,
que passo ert com un monjo visionari,
les mans plegades.
Quan recordo les seves passes de lliri,
aquelles nits tan clares,
els rats-penats em roseguen el cor.
M'embriago amb vi pur i kif.
Oh, aquells temps que ja són lloses!
de lluny, m'arriba el seu perfum
per entre camps de gira-sols.
Ella ha estat un salvatge diamant,
enmig d'un poble fantasmal;
és com un parc de gessamins.
Plàcida nit assossegada,
que passo ert com un monjo visionari,
les mans plegades.
Quan recordo les seves passes de lliri,
aquelles nits tan clares,
els rats-penats em roseguen el cor.
M'embriago amb vi pur i kif.
Oh, aquells temps que ja són lloses!
de Parc de Gessamins (1987), Eudald Puig
(Obra poètica completa, Curbet Edicions, 2014)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)




