viernes, 18 de mayo de 2012

Forgotten sunglasses (relats conjunts)



Trio amb cura la roba que avui em posaré. Vaig al bany, em dutxo a poc a poc i m'afaito. Acompanyo el meu desdejuni amb drogues i amb les notícies de la tele. Em col·loco la música en les orelles directament. En pujar al bus, tant de bo tingui lloc per asseure'm i poder llegir.

Dues hores cada matí per evitar l'angoixa. Intentar no pensar en el que vindrà en les properes hores.

Respirar profund. Contar fins a deu uns quants milers de vegades al llarg del dia. Respirar profund. Pensar que s'acabarà la setmana de seguida. Que demà ja és divendres i tindré dos dies de descans. Respirar profund. Procurar no dir el que penso. Respirar profund. Que no se m'escapin les blasfèmies davant de qui no toca. Respirar profund. Els núvols segueixen en el cel, i gràcies, perquè podria caure aquesta manta grisa sobre el meu cap. Respirar profund.

Evitar l'angoixa.

Trio amb cura el que conto i a qui. Les notícies se succeeixen. Agafo el primer el telèfon per no haver de sentir els companys. Prefereixo treballar. Respirar profund. Evitar l'angoixa. Posar la cara del treball, fins a dos quarts de vuit. Evitar l'angoixa. Respirar profund. Somriure. Demà és divendres.

No sóc dos, però. Sóc només un. Amb dues veus, però. Sobreviure.

Surto corrent. La meva taquilla és la platja on deixo les ulleres i els ulls de treballar.

La meva esquena, cada vegada més petita, és l'única cosa que vull que vegin de mi després de dos quarts de vuit.

Bus, música, llibre, tant de bo un poc de lluna...

La meua llar. Torno a dutxar-me. El somriure del treball només se'n va amb aigua, molta aigua. Pel clavegueram. Que trigui a arribar el dilluns. Respirar profund.




(Per al bloc Relats conjunts, amb Bach, 
Adagio del concert per a violí i oboé
en re menor, BWV 1060)

9 comentarios:

  1. Respuestas
    1. Quina sorpresa!!!
      He trobat això dels relats conjunts i, quan he vist dos dels noms, m'he quedat amb la boca oberta.

      Cavaliere, m'ha encantat el teu relat tan angoixant i també tan autèntic, reflectint d'una manera dirctíssima i poètica una realitat repugnant. Artista!!!!!!!!!!!!!!!

      (Anna, acabo de veure que tu també hi participes, i estic frisant per llegir-me el teu!)

      Eliminar
  2. No hi ha com respirar profundament per relaxar-se
    i fogir de situacions no desitjades...
    i esperar que hagi lluna plena!!

    ResponderEliminar
  3. aplaudeixo! baixa el teló! insuperable!

    ResponderEliminar
  4. Aquest relat desborda una inquietud que paralitza.

    ResponderEliminar
  5. Quanta vida portada per la inèrcia de la societat, quanta angoixa.
    És molt versemblant i molts lectors podrien sentir-se identificats amb el personatge. Per això es venen tants psicòtrops. Per evitar o pal·liar l'ansietat de viure d'una forma estranya. La catarsi es produeix a la platja, allà on potser som una mica més lliures i se'ns permet ser nosaltres mateixos, sense dues cares, sense dues veus.
    L'he trobat molt profund, fa pensar en les vides que portem.

    I bé, Bach és irrepetible i meravellós!

    Felicitats per aquesta gran aportació.

    ResponderEliminar
  6. gràcies pels vostres comentaris, és un honor per a mi...

    ResponderEliminar
  7. Quanta angoixa es desprèn del teu relat! Una angoixa amb la què s'hi pot veure reflectida molta gent, per treballs alineadors, per sistemes absurds, per companys i caps... per la nova esclavitud que ens ha fet esclaus lliures... I l'aigua, com a símbol de neteja, purificació (la dutxa i el mar).
    I demà... de nou respirar profund... L'he trobat molt bo. M.Pilar Martínez Herrero

    ResponderEliminar