Els tres ¿músics?

Segona proposta per als relats conjunts de setembre

Pablo Picasso, Els tres musics, 1921

El ritme, el marca el catxes (en altre temps el guapo del conjunt), amb les seves samarretes ajustades i colors cridaners. És esquemàtic i repetitiu, amb dos tons (un graciós i un altre de més serioset), jovial però amb els cabells blancs tintats, a l’última en tecnologia i el primer en ximpleria. Oficialment és el cap. Li diem pallasso, però s’adona del que passa al seu corral (gairebé sempre) i de vegades porta el pes del treball (bé, ordena qui el porti). També ho cobra bé (va començar del no-res i ja va pel tercer xalet). No ens fa gens pena. És la cara del grup (el tonto útil al qual hem donat estudis) i amb quatre trucs (senzillets) se’l pot tenir content.

Per als colors (la "coloratura" del concert) tenim l’emmascarat (amb ulleretes blaves) senyor de blanc: de vegades (poques) la seva flauta, amb una melodia agradable, alegra la nostra cançó (cada tres mesos, a desgrat, ens dóna regals que ens hem guanyat amb el nostre esforç i que ens deu per conveni), de vegades, la seva flauta (amb grinyols estridents) ens ofereix clàxons, que atordeixen els nostres timpans i desequilibren els nostres quefers (els quals els fem, és clar, no pas els seus, els seus tres o quatre palafreners a sou, que reparteixen el seu temps entre els seus assumptes i els d’ell/seus).

Sempre hi ha algun gos entre les ombres, algun bordador que repeteix les queixes (o petits desencontres) a les orelles adequades ... N’hi ha diversos. Sovint només veureu les seves ombres, o les ombres de les seus cues, entre les cames dels seus amos. Són fidels i rares vegades mosseguen a musell descobert. Hi han posat càmeres, però no les usen: és més directe l’informe dels estómacs satisfets.

Però qui dicta, escriu i interpreta la partitura va de negre, oculta el seu rostre sota unes barbes que ell diu de saviesa i els altres estimem de rodamón pervers o tafur despietat. Determina els temps, els silencis i les entrades en competició. Discrimina intèrprets. Decideix on toca cadascú i quan. Assigna participacions i beneficis. Defensa drets de cuixa i de bordell. Castiga els díscols i els que protesten. Jutja, condemna i executa. A l’escenari es camufla amb colors apagats. No li agraden els protagonismes, perquè els seus braços són curts, encara que és qui omple les butxaques dels seus parents/deutors, els seus sequaços i còmplices. Ell decideix quan s’aplaudeix i quant. Quan surt a la premsa, ha cobrat per avançat i seguirà cobrant. No dóna puntada sense fil, diuen les cosidores.

Aquest quadre l’hauria d’haver pintat algun de nosaltres, però diem que ho va fer un mort, perquè no n’hi hagi d’altres. I diem que són músics, per curar-nos en salut, que en quedem ben pocs.